Maristes Igualada

Quan els joves arriben a la nostra Llar, pocs pensen o s'imaginen com serà el final del camí, el final d’un viatge en què han compartit la seva vivència amb altres joves i amb educadores i educadors. Aquest final té un nom: El Comiat.

Amb els anys els comiats s’han convertit en un ritual, en una experiència de catarsi, en un moment màgic i especial per a cada jove. És un procés d’alliberació final en què s’afronta la por de seguir i escollir el seu propi camí, amb la incertesa d’un futur que hauran de continuar construint des del present. Molt joves, just l’últim any abans del comiat, a punt de fer els divuit anys, el viuen com un abisme. És el final del seu procés, és un abisme d’un mar on en l’horitzó es dibuixen les oportunitats per acabar de fer realitat diferents propòsits: educatius, familiars i personals... és l’hora de preguntar-se, després del seu pas per La Llar, qui són, qui els acompanya i cap a on volen anar. No són preguntes fàcils, però sí necessàries.

Totes aquestes inquietuds són, al cap i a la fi, les que s’han anat treballant amb l’equip educatiu al llarg dels anys que han estat a la casa perquè puguin ser joves amb la màxima autonomia possible: reconèixer els seus propis recursos i potencials, reforçar l’acceptació d’un mateix i la pròpia autoestima, fomentar el pensament crític i el creatiu, posar en pràctica estratègies per millorar la comunicació amb ells mateixos i amb els altres, buscar l’equilibri emocional i la consciència afectiva de cara a poder afrontar les situacions difícils o adverses que la vida els plantejarà. En aquest sentit, cada jove farà i desfarà el seu propi camí, i el que realment cal tenir clar és que tots ells tenen els seu propis processos, i caldrà respectar-los en totes les seves formes i colors emocionals.

Com anem intuint, no és un moment fàcil per a elles i ells, i tampoc no ho és per a l’equip educatiu, però nosaltres tenim clar que hem de ser prescindibles perquè siguin els protagonistes de la seva pròpia vida. El dia del comiat és un dol per a totes i tots, però també és un regal per començar en un nou lloc.

Com tot ritual, té els seus espais compartits: un sopar a la sala d’estar de la casa, una projecció de fotos del jove relacionades amb el seu pas per la casa i la petjada que hi deixa i, finalment, l’espai del “cercle màgic”; tots formem un cercle o rotllana en què cadascú, lliurement, expressa el que vol. És el moment més emotiu, difícil d’explicar amb paraules, un moment per viure’l present i des del cor. Finalment acabem amb una foto de grup.

És un dia amb dues cares, tal com és la vida: de tristesa però també d’alegria compartida. És un dia d’aprenentatges per als qui fa poc que han arribat i d’abraçades per als qui han compartit camí. És un dia d’expressar i desitjar el millor a qui se’n va, però també per dir que La Llar sempre serà un far on poden tornar quan ho necessitin: sempre serà una part de casa seva, de la seva infància i adolescència.

David Martínez Cuerva, sotsdirector del CRAE La Llar d'Igualada